divendres, 4 de maig del 2012
Presentació del llibre 'Un pont sense baranes' de Vicent Sanhermelando, en la casa de cultura, divendres 4 de maig
dissabte, 28 d’abril del 2012
Presentació de la reedició del llibre 'La Roda de la Fortuna', de Cristòfor Martí, dins dels actes del Dia del Llibre a Alboraia
dimarts, 10 de gener del 2012
En record i agraïment a José Peris Belloch, 'el Xato la Marina'
José Peris Belloch, 'el Xato la Marina'
Alboraia, 18-5-1921 / 23-12-2011
José Peris Belloch, conegut com 'el Xato la Marina', ha mort als 90 anys. Se n'ha anat un home compromés amb el seu temps i amb el seu poble. 'Pepe' ha bregat de valent al llarg de la seua vida, s'ha implicat socialment a Alboraia. Va ser president i vicepresident d'una entitat molt important del municipi com la Societat Musical. També ha sigut membre de l'Ateneu Alboraier des de 1949 fiins la seua mort, entitat en la qual entre 1957 i 1958 va ocupar el càrrec de comptador. Casat amb Ángeles Bayarri Corella, va tindre dos filles.
Jo el vaig conéixer l'any 2007. Li vaig fer una entrevista en l'Ateneu Alboraier en la qual em va mostrar eixa faceta d'home actiu, amb memòria i amb esperança. Quan tenia 16 anys i en companyia d'altres veïns, José Peris Belloch va fundar les joventuts llibertàries d'Alboraia. Eren el braç jove del sindicat CNT, l'agrupació més important a l'Ajuntament d'Alboraia entre 1937 i 1939, amb quatre regidors en el Ple municipal. Un d'ells va ser el meu avi, Agustín Hernández Lidón. Es varen arribar a conéixer. Des del compromís polític, que no havia abandonat, recorde que en l'entrevista esmentada 'el Xato La Marina' em va aportar una valuosa informació, viscuda de primera mà, sobre la II República, la Guerra Civil i la Postguerra. Informació, digué en aquell encontre, que volia que la ciutadania arribara a conéixer algun dia.
"Recorde la proclamació de la II República pels carrers d'Alboraia, quan tenia 10 anys. La gent cantava, es va fer una gran festa en la Plaça. Va ser un moment de molta alegria en el nostre poble", em va explicar. També em va citar els llocs on es reunien les diverses agrupacions polítiques d'aquell moment: la Dreta Regional Agrària, els republicans, la CNT...; els llocs on van ser empresonats molts republicans; el compromís d'algunes persones de la dreta per a ajudar a detinguts i denunciats; com va ser la postguerra; la seua visió personal -molt lúcida i emocionada- d'aquell període, entre moltes altres coses.
Ara que Pepe, 'el Xato la Marina', se n'ha anat, vull fer-li un senzill homenatge i des de la meua modesta aportació, recordar que ha mort una persona que ha viscut al ritme del seu poble amb intensitat. Ha sigut membre d'entitats i associacions que durant anys han tingut i tenen un important paper social a Alboraia. Durant més de 50 anys membre de la Societat Musical (se li va concedir fa uns anys este reconeixement) i més de 60 en l'Ateneu. Se n'ha anat una persona que recordava i volia ajudar a fer memòria sobre fets que no hem d'oblidar. Ha mort un home que estimava el seu poble, una persona culta i amb uns ideals. Se n'ha anat algú a qui els veïns i veïnes d'Alboraia recordarem i a qui hem d'agrair la seua aportació al nostre poble. Gràcies.
Agustí Hernàndez Dolz
Periodista
diumenge, 26 de juny del 2011
Gràcies a totes eixes persones que s'han alegrat de vore el llibre i ens ho han transmés
Han sigut moltes les persones que ens han transmés que s'han alegrat molt per la publicació d'Alboraia. Memòria Gràfica I. Quan dic moltes, i ací parle en el meu nom, com a Agustí, podria dir que moltes més de les que a priori es podria esperar. Crec que hem tocat la fibra sensible de molta gent. El llibre que Cristòfor Martí i jo hem publicat crec que ha aconseguit que molta gent se senta important. Part d'un tot, que és Alboraia. Molta gent ha vist els carrers, les festes, els llocs que han format part de la seua vida, i s'ha sentit part del conjunt, d'Alboraia.
Altres persones han trobat fotos de son pare, germans, tios... que no tenien. Unes altres persones han pogut conéixer millor com era Alboraia no fa tant de temps. I molts s'han vist formant part del poble a través de moments de la seua vida.
Per totes estes coses, Cristòfor Martí i jo continuem treballant. El segon volum eixirà més prompte que tard. Dir-vos que ja tenim prou noves aportacions de gent que ha volgut col·laborar. La vostra col·laboració, ajuda, felicitació... és un revulsiu per continuar treballant en fer poble.
diumenge, 15 de maig del 2011
Introducció del llibre 'Alboraia. Memòria Gràfica'
La fotografia té molta història a Alboraia. Som un poble gran i un poble on la gent que ha pogut s’ha fotografiat en moments claus de la seua vida. Festes, celebracions familiars i amb amigues i amics. Per això, afortunadament, hui tenim un bon bagatge fotogràfic de tot el segle XX, i inclús de finals del XIX. De persones, de fets importants, del Barranc de Carraixet, de l’horta i dels distints nuclis de població.
Este llibre que el lector té a les seues mans va nàixer d’una conversa entre el difunt Miguel Alemany i jo. Féiem en el Periòdic d’Alboraia la secció ‘Els nostres avantpassats’, amb fotos del poble, i una vegada es va deixar de fer, vam decidir impulsar un llibre de fotografies per a continuar amb allò que veníem fent i que ens agradava. Per diferents circumstàncies, el projecte es va quedar paralitzat, encara que afortunadament, vaig trobar-me en el camí amb Cristòfor Martí, a qui ja coneixia, i que també tenia una idea semblant.
Alboraia. Memòria Gràfica I té distints objectius. Per una banda mostrar com era Alboraia en el passat. Per a saber on anem, és important saber d’on venim. Alboraia és un poble dels més importants de la comarca de l’Horta. Abans i ara. El nostre paisatge ha sigut i és un dels millors exemples d’allò que coneixem com a horta de València, un dels senyals d’identitat que ens enorgulleixen com a valencians i valencianes i que Alboraia representa d’una forma magnífica. Eixa horta que hui es veu seriosament amenaçada per distints factors i que en les fotos del llibre veurem com ha evolucionat, forma part del ser més íntim d’Alboraia.
També hem pretés que molta gent puga tindre un record, un espill on mirar-se. No obstant, volem adertir que Alboraia. Memòria Gràfica I és una visió parcial dels autors. Ens hem basat en les nostres vivències personals, els nostres records, els nostres coneguts i amics, i també hem intentat incorporar al llibre a totes aquelles persones que, coneixent el projecte, han tingut interés, temps i mitjans per a aportar fotografies. A totes estes persones i moltes altres que ens han ajudat a impulsar el llibre, gràcies.
També volem demanar perdó a totes les persones, si n’hi ha, que puguen sentir-se ofeses per qualsevol motiu, des de no haver aparegut en el llibre, estar identificades erròniament o no voler aparéixer. Hem intentat parlar amb tot el món possible per a solucionar estos quefers i hem pensat que la voluntat de fer el llibre amb l’aportació de tots els alboraiers i alboraieres era el més important. En eixe sentit, s’ha intentat que totes les persones tinguen el mateix protagonisme i importància. Per això volem comentar que el fet que unes fotos siguen més grans que altres obeeix a criteris de maquetació i d’espai. També volem demanar disculpes a les persones que, potser esperaven que les seues fotos isqueren més representades al llibre. El lector ha de pensar que les imatges que hi ha al llibre s’han hagut de triar entre més de 5.000, i la selecció no ha sigut fàcil. A més, en el moment de tancar l’edició, continuàvem rebent aportacions.
Col·leccions fotogràfiques
La primera de les col·leccions fotogràfiques del llibre és la de Toribio Sellés Calvo, que data de 1928 i principis dels anys 30. Veiem realitats molt diferents a les de hui. Per exemple camps d’arròs en la zona pròxima a la mar i carrers que han canviat prou al llarg de 80 anys: el carrer de l’ajuntament no arribava més enllà de l’encreuament del carrer Cabanyal. El llegat de Toribio ens mostra nevades en l’horta, barques navegant pel barranc de Carraixet, cases totalment reconeixibles i barraques, moltes barraques. Algunes d’elles són de la partida del Miracle.
Un altre aspecte important de la seua col·lecció són les festes religioses i especialment les processons. També hi ha una foto d’algunes de les eleccions de la II Repúblic i fotos d’alguns carrers totalment reconeixibles com ara Abadia, Miracle i Miraculosa, a més de la Plaça i l’església. La vida social de Toribio Sellés, en festes i celebracions distintes a Alboraia, també queda reflectida en les fotos de la seua col·lecció.
Una altra col·lecció important és la de Miguel Senent, cronista del poble i fill predilecte d’Alboraia. La seua col·lecció arranca cap a 1940, i igual que Toribio, les seues imatges són d’una gran qualitat. Podria dir que moltes d’eixes fotos s’han fet amb voluntat de fer història. No m’entra en el cap si no, perquè eixa obsessió en fotografiar els carrers, les places, les festes, des de distints punts de vista, mostrant tots els matissos. Són fotos artístiques, però també documentals d’una època. Crec que a Miguel Senent Alboraia no li podrà agrair mai la seua aportació i des d’ací el meu modest agraïment. Gràcies a Conxa Capilla per la cessió de les fotos.
Una altra col·lecció més recent, però no menys important és la de José Serra pare i fill. Algunes de les fotografies que hi ha al llibre són fetes per ells, tot i que no ho pose per raons d’espai, de no poder saber amb certesa si són seues o no, o perquè les imatges que han arribat a les nostres mans són ja còpies. També és important la col·lecció de Josep Dolç, tant el pare com el fill (entre els anys 50 i els 90), i la de Vicente Carrión (un seguit de fotos de finals dels anys 70 i principis dels 80). Els agraïm la seua participació desinteressada.
I una altra de les fonts d’informació gràfica, potser la més important i la més coneguda, són els veïns i veïnes d’Alboraia. Fotos familiars, festives, en el treball, en tots els moments de la vida. D’entre estes fotos, algunes són fetes a estudis de la ciutat de València, molt diversos, per la qual cosa, per no oblidar-me’n d’algun, no en citarem cap. En futurs treballs sobre Alboraia, fets amb més temps i recursos, haurem de fer el treball, necessari, de reconéixer també l’autoria de les fotografies.
Miguel Alemany, activista cultural
També m’agradaria recordar la gran tasca del meu amic Miguel Alemany Calasanz, el tio Micalet, per a fer possible este llibre. El seu treball en el Periòdic d’Alboraia el va fer junt a Remedios Ros de forma desinteressada. Durant molts anys els dos ens han mostrat com havia sigut el nostre poble. Este llibre és la plasmació en un únic document d’una part d’eixe excel·lent treball en què jo també vaig col·laborar alguns anys. Este llibre aporta fotos i materials nous.
Volguera donar les gràcies a les vora 100 persones que han cedit les seues fotos personals. Una part de la seua intimitat, la seua vida i la dels seus avantpassats està en les pàgines d’esta publicació. La il·lusió de moltes persones en buscar les fotos i facilitar-nos-les ha sigut un revulsiu per a treballar i intentar no defraudar-les.
A banda, agraïsc d’una manera molt especial l’esforç de l’altra persona que ha col·laborat en fer possible este llibre, Cristòfor Martí, sense la col·laboració del qual Alboraia. Memòria Gràfica I no hauria vist la llum. Igualment vull donar les gràcies a altres persones que han fet treballs importants de divulgació del nostre poble des de distints punts de vista. Les seues aportacions m’han ajudat a tindre una visió més global i crec que més plural del nostre poble. En este grup hi ha persones que he pogut conéixer i altres que per diferents circumstàncies no: Miguel Senent, Enric Climent, Francesca Peris, Inma Rubio, Josep Vicent Aguilar, Encarna Dolz, María José Aguilar, Laura Rubio, Vicent Sanhermelando, Eduard Monrós, José Llistar, Víctor Panach, Josep Vicent Marco, Inmaculada Roig, Vicent Ruix, Xavier Albiach, Mercé Dolz, Francesc Bayarri, Francesc Cardells, José Luis Miralles, Rosa Albiach, Vicent Hurtado, Joan Dolç, Josep Peris Aragó i Amparo Gimeno entre d’altres persones que segur que no he citat i a les quals demane perdó per anticipat.
També totes les persones que m’han ajudat a conéixer el meu poble des d’una altra vessant diferent, però no menys enriquidora: Francesc Navarro, Frederic Llistar, Mábel Redondo i Lluís Fontelles, entre d’altres. I igual les moltes persones amb qui he parlat al llarg d’estos anys, i que m’han aportat punts de vista molt diferents.
Capítol a banda mereixen les persones que han fet possible amb el seu suport aquest llibre, i especialment els meus pares, Agustín i Carmen; els meus tios, Conxa i Paco; els meus sogres, Manuel i Maruja; els meus fills, Bernat i Irta; i la meua dona, Àngels. A vosaltres vos demane disculpes per tot el temps que vos he furtat per a dedicar-lo a Alboraia. Memòria Gràfica I.
Durant el treball d’escaneig de fotos, ens hem trobat que molta gent nascuda a Alboraia, i amb família ací, per diferents circumstàncies, ha emigrat i vol conservar un record del seu poble. Persones de la meua edat, en tinc 33, que se n’han anat a uns altres pobles a formar la seua família. També gent que ha fet la seua vida a l’estranger, i que ha tornat al seu poble per a viure la jubilació, i que vol que els seus fills, néts i besnéts, criats a unes altres terres, tinguen un record i coneguen Alboraia.
Un record
Tinc una esperança. Que el llibre puga transcendir el temps i ser un capítol important de la història col·lectiva d’Alboraia. Fent el llibre hem anat a escanejar fotos a casa de moltes persones. I ens hem trobat una litúrgia relativament pareguda. Una caixeta, normalment de metall, guardada en un lloc segur, on estaven guardades les fotografies i altres records molt personals de les famílies, la seua intimitat, les imatges dels pares, iaios, els records més preats. Normalment entre eixes fotos, eixos anells, eixos documents d’identitat, també hem vist uns llibrets, i un que m’ha cridat l’atenció especialment. Es féu amb motiu del Centenari del Miracle dels Peixets, que va tindre lloc l’any 1948. Per a moltes persones ha degut tindre un valor especial en la mesura que l’han volgut conservar, a pesar de què les caixes metàl·liques amb fotografies han patit l’esporgament lògic d’una o dues generacions. Doncs bé, m’agradaria que quan passen 50, 70 anys, i altres persones investiguen el que nosaltres vàrem fer, en què pensàvem, el que volguérem fer, qui érem, puguen trobar-se este llibre entre els objectes que la gent ha considerat valuosos. Serà senyal que per a les persones ha tingut un valor important, i per això han decidit conservar-lo, com un record personal seu, de la seua família, i al mateix temps, del seu poble. Dels carrers en els que varen viure, aprendre, fer festa, jugar, estimar, i on varen nàixer i morir, on van completar el recorregut de la vida, ells, els seus familiars, els seus amics i els seus veïns. Eixe ha sigut també un dels motius de fer este llibre. Em ve a la ment el record de moltes persones que vaig conéixer i que ja no viuen i que hagueren volgut ser part d’este llibre. També hem pensat que és un homenatge a elles.
Fer poble
Em considere part d’un grup gran de persones d’Alboraia que han tingut i tenen la voluntat de fer poble i desinteressadament han contribuït a què Alboraia siga envejada per moltes coses, i una d’elles és per la seua intensa vida associativa i la capacitat de preservar la seua identitat. En una conversa amb Enrique Fort a principis de l’any 2006, quan ell era president de la Societat Musical d’Alboraia i jo l’estava entrevistant, em va dir que la Societat Musical organitzava eixe any el Centenari com un impuls a l’associació; i que ell, en nom de la Junta Directiva, se sentia molt orgullós d’encapçalar amb el seu esforç i treball aquella idea compartida per molts socis. Una de les seues motivacions era per al present: dignificar, donar a conéixer, reconéixer més encara la Societat Musical; i una altra era per al futur, que les persones de demà saberen que s’havia celebrat un Centenari i que moltes persones s’esforçaren en organitzar-lo amb il·lusió, treball i esperança d’un poble millor i més culte. Ens vam emocionar, com ara en recordar aquell moment, i pense que, amb este llibre, Cristòfor Martí i jo hem intentat fer el mateix per al nostre poble. Divulgar, dignificar i guardar memòria. Per al present i per al futur. Fer poble. Per a la gent d’ara, i per a la que viurà.
Eixa feina feta per la Societat Musical és la que moltes altres associacions i persones d’Alboraia fan i continuaran fent, una tasca que a tots ens acaba costant diners i esforços, no sempre reconeguts, però que les persones fem amb una gran il·lusió i perquè creiem que cal. Sempre buscant un poble millor, cadascú des de la seua experiència i el seu punt de vista. En este camí i com un pas més, situem nosaltres el llibre que el lector té a les seues mans.
Com que treball està encetat i ja és llarg i ample, esperem que el llibre contribuïsca a eixamplar-lo un poc més. I també, que en els pròxims temps puguem continuar allargant el camí amb molts més volums d’Alboraia. Memòria Gràfica. És el nostre compromís. Com deia el poeta Vicent Andrés Estellés: Assumiràs la veu d’un poble/i serà la veu del teu poble/i seràs, per a sempre, poble...
Agustí Hernàndez Dolz
agustihernandez@hotmail.com
Alboraia, 11 d'abril de 2011
Este llibre que el lector té a les seues mans va nàixer d’una conversa entre el difunt Miguel Alemany i jo. Féiem en el Periòdic d’Alboraia la secció ‘Els nostres avantpassats’, amb fotos del poble, i una vegada es va deixar de fer, vam decidir impulsar un llibre de fotografies per a continuar amb allò que veníem fent i que ens agradava. Per diferents circumstàncies, el projecte es va quedar paralitzat, encara que afortunadament, vaig trobar-me en el camí amb Cristòfor Martí, a qui ja coneixia, i que també tenia una idea semblant.
Alboraia. Memòria Gràfica I té distints objectius. Per una banda mostrar com era Alboraia en el passat. Per a saber on anem, és important saber d’on venim. Alboraia és un poble dels més importants de la comarca de l’Horta. Abans i ara. El nostre paisatge ha sigut i és un dels millors exemples d’allò que coneixem com a horta de València, un dels senyals d’identitat que ens enorgulleixen com a valencians i valencianes i que Alboraia representa d’una forma magnífica. Eixa horta que hui es veu seriosament amenaçada per distints factors i que en les fotos del llibre veurem com ha evolucionat, forma part del ser més íntim d’Alboraia.
També hem pretés que molta gent puga tindre un record, un espill on mirar-se. No obstant, volem adertir que Alboraia. Memòria Gràfica I és una visió parcial dels autors. Ens hem basat en les nostres vivències personals, els nostres records, els nostres coneguts i amics, i també hem intentat incorporar al llibre a totes aquelles persones que, coneixent el projecte, han tingut interés, temps i mitjans per a aportar fotografies. A totes estes persones i moltes altres que ens han ajudat a impulsar el llibre, gràcies.
També volem demanar perdó a totes les persones, si n’hi ha, que puguen sentir-se ofeses per qualsevol motiu, des de no haver aparegut en el llibre, estar identificades erròniament o no voler aparéixer. Hem intentat parlar amb tot el món possible per a solucionar estos quefers i hem pensat que la voluntat de fer el llibre amb l’aportació de tots els alboraiers i alboraieres era el més important. En eixe sentit, s’ha intentat que totes les persones tinguen el mateix protagonisme i importància. Per això volem comentar que el fet que unes fotos siguen més grans que altres obeeix a criteris de maquetació i d’espai. També volem demanar disculpes a les persones que, potser esperaven que les seues fotos isqueren més representades al llibre. El lector ha de pensar que les imatges que hi ha al llibre s’han hagut de triar entre més de 5.000, i la selecció no ha sigut fàcil. A més, en el moment de tancar l’edició, continuàvem rebent aportacions.
Col·leccions fotogràfiques
La primera de les col·leccions fotogràfiques del llibre és la de Toribio Sellés Calvo, que data de 1928 i principis dels anys 30. Veiem realitats molt diferents a les de hui. Per exemple camps d’arròs en la zona pròxima a la mar i carrers que han canviat prou al llarg de 80 anys: el carrer de l’ajuntament no arribava més enllà de l’encreuament del carrer Cabanyal. El llegat de Toribio ens mostra nevades en l’horta, barques navegant pel barranc de Carraixet, cases totalment reconeixibles i barraques, moltes barraques. Algunes d’elles són de la partida del Miracle.
Un altre aspecte important de la seua col·lecció són les festes religioses i especialment les processons. També hi ha una foto d’algunes de les eleccions de la II Repúblic i fotos d’alguns carrers totalment reconeixibles com ara Abadia, Miracle i Miraculosa, a més de la Plaça i l’església. La vida social de Toribio Sellés, en festes i celebracions distintes a Alboraia, també queda reflectida en les fotos de la seua col·lecció.
Una altra col·lecció important és la de Miguel Senent, cronista del poble i fill predilecte d’Alboraia. La seua col·lecció arranca cap a 1940, i igual que Toribio, les seues imatges són d’una gran qualitat. Podria dir que moltes d’eixes fotos s’han fet amb voluntat de fer història. No m’entra en el cap si no, perquè eixa obsessió en fotografiar els carrers, les places, les festes, des de distints punts de vista, mostrant tots els matissos. Són fotos artístiques, però també documentals d’una època. Crec que a Miguel Senent Alboraia no li podrà agrair mai la seua aportació i des d’ací el meu modest agraïment. Gràcies a Conxa Capilla per la cessió de les fotos.
Una altra col·lecció més recent, però no menys important és la de José Serra pare i fill. Algunes de les fotografies que hi ha al llibre són fetes per ells, tot i que no ho pose per raons d’espai, de no poder saber amb certesa si són seues o no, o perquè les imatges que han arribat a les nostres mans són ja còpies. També és important la col·lecció de Josep Dolç, tant el pare com el fill (entre els anys 50 i els 90), i la de Vicente Carrión (un seguit de fotos de finals dels anys 70 i principis dels 80). Els agraïm la seua participació desinteressada.
I una altra de les fonts d’informació gràfica, potser la més important i la més coneguda, són els veïns i veïnes d’Alboraia. Fotos familiars, festives, en el treball, en tots els moments de la vida. D’entre estes fotos, algunes són fetes a estudis de la ciutat de València, molt diversos, per la qual cosa, per no oblidar-me’n d’algun, no en citarem cap. En futurs treballs sobre Alboraia, fets amb més temps i recursos, haurem de fer el treball, necessari, de reconéixer també l’autoria de les fotografies.
Miguel Alemany, activista cultural
També m’agradaria recordar la gran tasca del meu amic Miguel Alemany Calasanz, el tio Micalet, per a fer possible este llibre. El seu treball en el Periòdic d’Alboraia el va fer junt a Remedios Ros de forma desinteressada. Durant molts anys els dos ens han mostrat com havia sigut el nostre poble. Este llibre és la plasmació en un únic document d’una part d’eixe excel·lent treball en què jo també vaig col·laborar alguns anys. Este llibre aporta fotos i materials nous.
Volguera donar les gràcies a les vora 100 persones que han cedit les seues fotos personals. Una part de la seua intimitat, la seua vida i la dels seus avantpassats està en les pàgines d’esta publicació. La il·lusió de moltes persones en buscar les fotos i facilitar-nos-les ha sigut un revulsiu per a treballar i intentar no defraudar-les.
A banda, agraïsc d’una manera molt especial l’esforç de l’altra persona que ha col·laborat en fer possible este llibre, Cristòfor Martí, sense la col·laboració del qual Alboraia. Memòria Gràfica I no hauria vist la llum. Igualment vull donar les gràcies a altres persones que han fet treballs importants de divulgació del nostre poble des de distints punts de vista. Les seues aportacions m’han ajudat a tindre una visió més global i crec que més plural del nostre poble. En este grup hi ha persones que he pogut conéixer i altres que per diferents circumstàncies no: Miguel Senent, Enric Climent, Francesca Peris, Inma Rubio, Josep Vicent Aguilar, Encarna Dolz, María José Aguilar, Laura Rubio, Vicent Sanhermelando, Eduard Monrós, José Llistar, Víctor Panach, Josep Vicent Marco, Inmaculada Roig, Vicent Ruix, Xavier Albiach, Mercé Dolz, Francesc Bayarri, Francesc Cardells, José Luis Miralles, Rosa Albiach, Vicent Hurtado, Joan Dolç, Josep Peris Aragó i Amparo Gimeno entre d’altres persones que segur que no he citat i a les quals demane perdó per anticipat.
També totes les persones que m’han ajudat a conéixer el meu poble des d’una altra vessant diferent, però no menys enriquidora: Francesc Navarro, Frederic Llistar, Mábel Redondo i Lluís Fontelles, entre d’altres. I igual les moltes persones amb qui he parlat al llarg d’estos anys, i que m’han aportat punts de vista molt diferents.
Capítol a banda mereixen les persones que han fet possible amb el seu suport aquest llibre, i especialment els meus pares, Agustín i Carmen; els meus tios, Conxa i Paco; els meus sogres, Manuel i Maruja; els meus fills, Bernat i Irta; i la meua dona, Àngels. A vosaltres vos demane disculpes per tot el temps que vos he furtat per a dedicar-lo a Alboraia. Memòria Gràfica I.
Durant el treball d’escaneig de fotos, ens hem trobat que molta gent nascuda a Alboraia, i amb família ací, per diferents circumstàncies, ha emigrat i vol conservar un record del seu poble. Persones de la meua edat, en tinc 33, que se n’han anat a uns altres pobles a formar la seua família. També gent que ha fet la seua vida a l’estranger, i que ha tornat al seu poble per a viure la jubilació, i que vol que els seus fills, néts i besnéts, criats a unes altres terres, tinguen un record i coneguen Alboraia.
Un record
Tinc una esperança. Que el llibre puga transcendir el temps i ser un capítol important de la història col·lectiva d’Alboraia. Fent el llibre hem anat a escanejar fotos a casa de moltes persones. I ens hem trobat una litúrgia relativament pareguda. Una caixeta, normalment de metall, guardada en un lloc segur, on estaven guardades les fotografies i altres records molt personals de les famílies, la seua intimitat, les imatges dels pares, iaios, els records més preats. Normalment entre eixes fotos, eixos anells, eixos documents d’identitat, també hem vist uns llibrets, i un que m’ha cridat l’atenció especialment. Es féu amb motiu del Centenari del Miracle dels Peixets, que va tindre lloc l’any 1948. Per a moltes persones ha degut tindre un valor especial en la mesura que l’han volgut conservar, a pesar de què les caixes metàl·liques amb fotografies han patit l’esporgament lògic d’una o dues generacions. Doncs bé, m’agradaria que quan passen 50, 70 anys, i altres persones investiguen el que nosaltres vàrem fer, en què pensàvem, el que volguérem fer, qui érem, puguen trobar-se este llibre entre els objectes que la gent ha considerat valuosos. Serà senyal que per a les persones ha tingut un valor important, i per això han decidit conservar-lo, com un record personal seu, de la seua família, i al mateix temps, del seu poble. Dels carrers en els que varen viure, aprendre, fer festa, jugar, estimar, i on varen nàixer i morir, on van completar el recorregut de la vida, ells, els seus familiars, els seus amics i els seus veïns. Eixe ha sigut també un dels motius de fer este llibre. Em ve a la ment el record de moltes persones que vaig conéixer i que ja no viuen i que hagueren volgut ser part d’este llibre. També hem pensat que és un homenatge a elles.
Fer poble
Em considere part d’un grup gran de persones d’Alboraia que han tingut i tenen la voluntat de fer poble i desinteressadament han contribuït a què Alboraia siga envejada per moltes coses, i una d’elles és per la seua intensa vida associativa i la capacitat de preservar la seua identitat. En una conversa amb Enrique Fort a principis de l’any 2006, quan ell era president de la Societat Musical d’Alboraia i jo l’estava entrevistant, em va dir que la Societat Musical organitzava eixe any el Centenari com un impuls a l’associació; i que ell, en nom de la Junta Directiva, se sentia molt orgullós d’encapçalar amb el seu esforç i treball aquella idea compartida per molts socis. Una de les seues motivacions era per al present: dignificar, donar a conéixer, reconéixer més encara la Societat Musical; i una altra era per al futur, que les persones de demà saberen que s’havia celebrat un Centenari i que moltes persones s’esforçaren en organitzar-lo amb il·lusió, treball i esperança d’un poble millor i més culte. Ens vam emocionar, com ara en recordar aquell moment, i pense que, amb este llibre, Cristòfor Martí i jo hem intentat fer el mateix per al nostre poble. Divulgar, dignificar i guardar memòria. Per al present i per al futur. Fer poble. Per a la gent d’ara, i per a la que viurà.
Eixa feina feta per la Societat Musical és la que moltes altres associacions i persones d’Alboraia fan i continuaran fent, una tasca que a tots ens acaba costant diners i esforços, no sempre reconeguts, però que les persones fem amb una gran il·lusió i perquè creiem que cal. Sempre buscant un poble millor, cadascú des de la seua experiència i el seu punt de vista. En este camí i com un pas més, situem nosaltres el llibre que el lector té a les seues mans.
Com que treball està encetat i ja és llarg i ample, esperem que el llibre contribuïsca a eixamplar-lo un poc més. I també, que en els pròxims temps puguem continuar allargant el camí amb molts més volums d’Alboraia. Memòria Gràfica. És el nostre compromís. Com deia el poeta Vicent Andrés Estellés: Assumiràs la veu d’un poble/i serà la veu del teu poble/i seràs, per a sempre, poble...
Agustí Hernàndez Dolz
agustihernandez@hotmail.com
Alboraia, 11 d'abril de 2011
dijous, 12 de maig del 2011
Presentació llibre hui en el Mercat Municipal
Gràcies a totes les persones que ens han mostrat el seu suport pel llibre. Recomforta molt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)